A Siligo
(Sardenya), poble natal de la Maria Carta, hi ha una Fundació-Museu que porta
el seu nom i que recorda la seva vida (1934-1994).
A començaments
d’any, el director d’aquesta fundació em va donar una bona notícia: m’atorgaven
el Premi Maria Carta 2008. La intenció d’aquests premis anuals és reconèixer el
treball d’artistes sards i també d’artistes de fora que han contribuït a la
difusió de la cultura sarda.
Me’l donaren el
10 d’agost al poble, dins una celebració de tot un dia que començava amb una
trobada a l’ajuntament, on l’alcaldessa va rebre tots els guardonats donant-nos
la benvinguda. Després celebraren una missa a l’església, on varen cantar
alguns artistes sards, i abans de dinar vàrem assistir a la inauguració d’una
plaça al bell mig del poble, amb el retrat i el nom de la Maria. A la nit va
ser l’entrega dels premis a la mateixa plaça, que té la forma d’un petit
amfiteatre.
Siligo és ben a
prop de Sassari i de l’Alguer. Té mil habitants, que viuen encara del blat i del
pastoreig. El siligo, a més de donar nom al poble, és una varietat de blat
superior. Entre oliveres i vinyes, també hi han construït fa pocs anys un
observatori astronòmic, que acull científics, estudiants i turistes.
Va ser una
alegria doble per a mi. Primer, perquè havia conegut la Maria Carta, havíem
cantat juntes i teníem una bona amistat. I segon, perquè me’l donaven per la
meva versió de la cançó sarda “Boghe, ´E Riu”, que jo vaig titular “Des de
Mallorca a L’Alguer”, cançó que mai he tret del meu repertori i que també Nacho
Duato ha inclòs en el ballet sobre cançons meves “Arenal”.
Cap a finals dels
anys 70, algú em va regalar un disc de la Carta. Tot eren cançons tradicionals
sardes. Escoltant-la em van venir ganes de conèixer més la seva illa, la seva
cultura i la seva llengua. La seva veu em va corprendre, profunda i tendra al
mateix temps. Tenia una gran seguretat, que només dóna el fet d’haver respirat
des de petita tot el tresor que és haver nascut en un poblet de Sardenya com el
seu.
La Maria, als
anys 50, va guanyar el títol de miss Sardenya. Era molt guapa, d’una bellesa
molt mediterrània. Quan ens vam conèixer a París l’any 1984 encara
impressionava. Participàvem en uns recitals que duraven tres setmanes al Teatre
de la Ville. Les banderoles anunciaven “Les tres Maries”. Maria Carta, Maria
del Mar Bonet, Maria Farantouri.
El primer dia
vàrem coincidir a l’hotel, ella anava acompanyada pel seu marit i el seu fill,
un nen de quatre anys, David. Ens venien a cercar al matí per participar en un
programa de promoció del festival a la televisió. Jo encara no l’havia vist mai
cantar en directe. Ho va fer a cappella,
un Ave Maria en sard. Preciosa...
Aquell dia vàrem
tenir temps per parlar molta estona. Comentàrem els respectius repertoris que
cantaríem al teatre. Cançons de treball del camp, de bressol, danses, poesia,
etc. Constatàrem que teníem moltes coses en comú, tradicions, paraules, ritmes
i el fet que les nostres illes eren molt a prop i semblaven tan lluny.
Totes dues havíem
marxat de jovenetes, ella cap a Roma i jo a Barcelona, i sentíem el que volia
dir marxar, deixar lluny la família, els amics..., el nou camí ens donava nous
aprenentatges i ens obria possibilitats professionals fins llavors impensables.
Tot això acompanyat sempre pel sentiment d’enyorament, i també per una sensació
ambigua de pertinença i d’exclusió al mateix temps. Com diu Isidor Marí parlant
també de la seva illa: “tu sempre em seràs esquiva/ jo per sempre seré teu”.
Al llarg del
temps ens vam anar trobant, i recordo l’última vegada que la vaig veure. Va ser
a Barcelona, a la Plaça del Rei, convidada per l’Ajuntament. Vaig aprofitar per
ensenyar-li la ciutat i li vaig regalar el meu nou disc, on hi havia la cançó
sarda “Boghe, ´E Riu”, que havia versionat al català l’Albert Garcia. Ella va
dir-me que aquesta cançó l’havia descobert i cantat de nou feia molts anys.
Quan va començar a cantar a Sardenya va ser la primera a donar importància a la
música tradicional perquè la gent de l’illa mirava aquest repertori amb una
certa indiferència. El seu esforç, i l’èxit com a artista que va tenir després,
va ser definitiu per aconseguir que a Sardenya es prengués consciència de la
riquesa de la música sarda.
Va estar lligada
al Partit Comunista Italià, i la van elegir consellera comunal a Roma del 1976
al 1981. “Algú es pot sorprendre –deia la Maria–, no tant de la meva
candidatura, com potser d’haver sabut que sóc comunista... Penso que francament
s’haurien de sorprendre del contrari... pels meus orígens, la meva manera de
viure, el món sofert dels meus cants sards m’han portat cap a aquesta única
identitat. Sóc una dona que lluita perquè es pugui realitzar, en el nostre
país, un futur humà més just.”
Va donar cursos
d’Antropologia i Tradicions Populars a la Universitat de Bolonya. Va escriure
poesia, recollida en el seu llibre Canto
rituale. A més de la seva llarga carrera de cantant (26 discos i recitals
arreu del món), va ser també actriu i va fer teatre i pel·lícules (Jesús de Natzaret de F. Zeffirelli i El Padrino II, de F.F. Coppola, entre
les més importants).
Des que va
començar la seva carrera, va ser una finestra oberta sobre la seva terra, la
seva cultura i la seva llengua, sobre la gran i extraordinària riquesa de
tradicions de la seva Sardenya. Cap a l’any 1989 va emmalaltir d’un càncer de
pit i va lluitar fins al 1994. No va deixar de cantar fins a un mes abans de
morir. Aquests dies, d’alguna manera, ha sigut ella que m’ha convidat a veure
el seu poble. De la mà dels seus germans, del seu fill David i dels seus nebots,
he recorregut el seu poblet. M’han ensenyat el museu i la fundació on guarden i
projecten les seves pel·lícules, els seus discos, vídeos i llibres. Els seus
vestits i els instruments que l’acompanyaven.
A Siligo, on
continuen sembrant i recollint el blat, les olives i el vi. On guarden per
sempre la veu de la Maria Carta.
Maria del Mar Bonet
